Rutes antigues, camins de futur

Des dels inicis de la humanitat ens hem mogut a través d’aquells “passos” que la geologia i els boscos ens han permès, i a través seu ens hem comunicat entre els territoris. El gran geògraf Pierre Vilar deia allò de: «La natura proposa, l’home disposa». Sobre aquestes primeres rutes “suggerides”, l’evolució històrica i cultural hi ha fet néixer cases, pobles, ciutats, i la necessitat de bastir cada cop millors i més perfectes infraestructures viàries. En època moderna, una de les iniciatives més potents va ser la construcció del camí ral (o sigui, reial) que sortia de la ciutat de Barcelona, passava per Vic i Granollers, travessava el Collsacabra i baixava a la Vall d’en Bas, per després, des d’Olot, enfilar cap a la Vall de Bianya, arribar a Camprodon i pujar fins a Molló i el Coll d’Ares, on des de l’any 1659 (Tractat dels Pirineus) s’havia situat la frontera amb el regne de França. D’aquest camí en conservem bàsicament dos trams, que avui s’han convertit en dos elements imprescindibles del patrimoni i del turisme cultural i esportiu de la Garrotxa: la (mal anomenada) “via romana” del Capsacosta (construïda entre 1683 i 1730), i el camí ral o camí “del Grau” que unia Vic i Olot (fet entre 1729 i 1731). Dels anys 90 ençà, gradualment els camins antics s’han erigit com un dels nous focus d’interès cultural, tant per als historiadors i arqueòlegs com per a les associacions lúdiques i esportives del nostre país.

Una d’aquestes fórmules ha agafat protagonisme en els darrers quatre anys perquè s’han produït dos aniversaris d’efemèrides històriques d’una certa envergadura: els 80 anys de l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-2016) i, lògicament, els 80 anys del seu acabament (1939-2019), un final que comportà, a més, un exili massiu de persones afins a la República que hagueren de marxar de l’Estat per tal de sobreviure i trobar oportunitats fora de la dictadura. Una part molt important d’aquest exili es produí en direcció a França, a través de vells camins que utilitzaven els traginers i els contrabandistes.

Al llarg del gener i principis de febrer de 1939, els territoris propers a la frontera, com la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa i l’Empordà, visqueren l’afluència massiva de soldats i famílies que procuraven passar “a l’altra banda”. Des de Camprodon i Molló ja fa temps que s’estan potenciant i senyalitzant les rutes de “la Retirada”, sobretot vers el pas de coll d’Ares en direcció a Prats de Molló, un dels indrets que ha proporcionat imatges més icòniques d’aquell moment. La proximitat amb la Garrotxa fa que aquestes rutes siguin una opció de senderisme perfectament practicable des de la nostra comarca.

Les diverses rutes seguides pels exiliats, i el record d’aquelles persones en la seva entrada a la Catalunya del Nord (sobretot al Conflent, el Vallespir i el Rosselló), va marcar profundament les vides dels habitants d’un costat i l’altre. El dramatisme de la gent famèlica i enfredorida, la mirada esvaïda de molts soldats i el patiment de les famílies era constant: «Recordo la desesperació dels que havien de llençar les maletes en un barranc o deixar-les al marge de la carretera perquè no podien arrossegar tant de pes. Nosaltres també vam haver de fer-ho i vam arribar a la frontera amb la roba i els diners que portàvem a sobre», escriví Joan Alavedra (pare de l’exconseller Macià Alavedra, també present en els fets, quan era infant).

El 2 de febrer de l’any 2019, el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), seguint la iniciativa de la Comissió Cisquet i l’Amical d’Antics Guerrillers, va coorganitzar una caminada popular per l’Alta Garrotxa reproduint la ruta de moltes de les persones que van fugir en els darrers dies de la guerra. L’itinerari va començar amb la inauguració d’un senyal de Memorial Democràtic situat prop de l’hostal de Sadernes, on s’explica el recorregut. La caminada es va iniciar, precisament, des de l’Hostal en direcció cap al monestir de Sant Aniol d’Aguja, i es va creuar el riu en diverses ocasions. D’allí vam enfilar cap a l’hostal de la Muga, passant per la capella de Sant Corneli, per creuar poc després “la ratlla” i arribar a Sant Llorenç de Cerdans: «Perquè ens perdoni la guerra, / que l’ensagna, que l’esguerra / abans de passar la ratlla / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla», escrivia Pere Quart en les seves Corrandes d’exili. Aquest és el camí que va seguir la família de Francesc Serrat i Pujolar, en Cisquet, fill del darrer alcalde republicà d’Olot, afusellat pels franquistes, recentment homenatjat a la capital de la Garrotxa. L’edició d’enguany ha comptat, també, amb una càlida acollida dels germans nord-catalans i, sobretot, amb una meteorologia còmplice: cap dels participants oblidarem mai la visió d’un Canigó nevat, il·luminat i majestuós per darrere la silueta de les cases de Sant Llorenç.

La bona acollida de les edicions de 2019 i 2020 farà, si res no canvia, que repetim l’experiència el 2021. Les raons de l’èxit de la iniciativa són moltes: per una banda, hi ha la confluència de diverses entitats, com el Consorci de l’Alta Garrotxa, el Centre Excursionista Banyoles i Tosca, a més de les ja esmentades. De l’altra, excepcionalitat d’aquell país muntanyenc: el camí dels exiliats també és un camí de paisatges exuberants, ric en patrimoni natural i cultural, territori de pintors i poetes... Sens dubte que els camins històrics i la seva interpretació, posada a l’abast del públic, és un dels potencials en els quals la nostra comarca, i la seva zona més agresta, l’Alta Garrotxa, excel·leixen.